HIVERN  2022

foto Laia web_edited.jpg

Laia Pulido
Directora

EDITORIAL PRIMER NÚMERO

MARGES CONTEMPORANIS

 

 

Decidir què és notícia avui és un privilegi: què veiem, què escoltem, què llegim, què visitem; en definitiva, decidir on dirigim la nostra atenció i on dipositem un temps que s’escapa i escasseja. Així mateix, poder servir d’altaveu a l’Art, poder connectar amb els seus garants i amb les seves obres per traslladar-les al públic general i fer-ho amb una veu pròpia i genuïna. En un moment en què la majoria de grups de comunicació se centralitzen en una opinió generalitzada, desenvolupar una mirada personal no és una tasca fàcil, però tampoc no és impossible.
 

Impulsats per la necessitat de crear des de l’art i per a l’art i fent ús d’aquesta consciència, ens hem unit escriptors, artistes visuals i periodistes amb l’únic objectiu de crear una revista especialitzada en cultura contemporània que reflecteixi les diferents maneres de fer i que coexisteixen. La nostra línia editorial vol ser diversa, naix diversa, però amb quelcom en comú entre tots els que conformem Mangrana: poder crear desplegant l’ànima.

 

Avui es parla molt de la poètica, oblidant sovint el mateix fet poètic: l’acció radical de ser qui som. En un món on la notícia no hauria de ser el fet important, sinó la causa i les persones que la motiven, saber què podem aportar i des d’on resulta bàsic.

 

La revista que teniu entre les mans no respon a la paraula periodisme, sinó a una manera de fer, de sentir, de generar i d’aproximar-nos a una cultura que ja ens descriu i pertany: la contemporaneïtat, entesa com un gènere dins de l’art, però també com un estat (a)temporal on diferents formes conviuen dins i fora dels propis marges.

EDITORIAL SEGON NÚMERO

ORÍGENS COL·LABORATIUS

 

 

Al primer número de la revista ens presentàvem, presentà­vem Mangrana, el seu impuls i essència, així com el terme contemporaneïtat. En aquest segon nú­mero volem posar èmfasi en allò que som en sentit col·lectiu i global, en la interrelació col·laborativa que ens permet fer un pas més enllà de l’indi­vidual. Volem fer-vos partícips d’allò que per a nosaltres també resulta bà­sic i fonamental: crear cooperant.

 

Vivim immersos en un sistema in­dividualista, que ens engola i ens au­tomatitza sense deixar-nos el temps necessari per pensar i crear des d’on veritablement importa: un mateix i amb relació a allò que ens envolta i manté vius —la vida en totes les se­ves manifestacions. Tenir un ethos és principal, i el nostre és col·laboratiu i orgànic. Perquè avui res tindria sentit ni tampoc podria dur-se a terme sen­se una col·laboració entre nosaltres.

 

Tal com argumenta Riane Eisler, opinadora d’aquest segon número i autora entre d’altres del best-seller El calze i l’espasa: la nostra història, el nos­tre futur, va haver-hi una època de la història humana en què l’art i la vida es manifestaven i participaven de la creença en la unitat de tot tipus de vida, així mateix de la vitalitat de la natura en un entorn de cooperació en­tre iguals, dones i homes. Una època de Llum i esplendor en què la volun­tat de control i domini encara no for­maven part de la psique humana.

 

A Mangrana en som conscients i ens agradaria recuperar i (re)con­nectar amb aquests orígens per tal d’erigir-nos en una visió molt més ampliada de la vida en què arribem a bastir-nos de manera conjunta en un ethos global i solidari.

TARDOR 2021

EDITORIAL  TERCER NÚMERO

 ESTIU 2022

DE L'AXIOLOGIA I AXIOMES DE L'ART 

 

 

La tecnologia i l'art sempre han estat íntimament relacionades. No obstant això, no és el mateix tallar i modelar la pedra, que crear una obra d’art digital aplicant un algoritme en una cadena de dades o blockchain -tecnologia que s’utilitza per a la certificació i la compravenda de non fungible toquen (NFT, per les seves sigles en anglès). Segons nonfungible.com, aquesta part del mercat de l’art tancava l’any 2021 amb unes vendes de 17.000 milions de dòlars i amb una pujada d’un 21% respecte de l’any anterior −malgrat la davallada dels darrers dies. Però, considerem que és art tot el que es compra?

 

En un sistema marcadament econòmic que concedeix un gran valor al concepte d’art però no tant a una obra determinada, no deixa de ser un element distorsionador. El futur que ara es basteix es vaticina certament molt diferent al que podria haver-se dibuixat durant l’època modernista –quan l’art era aquella obra que la gent admirava en busca de significat i orientació− o en temps de la Grècia antiga, on es pensava que si no havies admirat l’art (aleshores el Zeus de Fídies a l'Olímpia) la teva vida havia estat en va. Trencant amb els axiomes clàssics, forçant les guies aleshores figuratives, l’art considerat modernista esdevenia. Així mateix les avantguardes mitjançant el dadaisme o altres corrents similars. La idea d’Art quedava sotmesa al corpus axiològic.

 

L’any 1958 l’artista francès Yves Klein presentava El buit, (de)mostrant que l’art no es qüestiona, sinó que ens qüestiona. Instigada a desbarrar els límits ontològics de l’art, aquella atmosfera hipersensible i única ens traslladava al nou paradigma de l’art contemporani, un espai autònom de construcció de significats no

subordinat on tot és encara possible.

EDITORIAL  QUART NÚMERO

DE LA TRANSCENDÈNCIA EN L'ART 

Al tercer número de la revista us animàvem, us instigàvem, a desbarrar els límits ontològics de l’art. Però, què hi hauria sobrepassats aquests límits? Malgrat en què vivim, el qual sembla defugir el concepte de veritat en nom d’una visió més materialista i determinista del món, antropològicament l’ésser humà està donat, i necessita, transcendir.  

 

Ja el filòsof Immanuel Kant utilitzava va el concepte introduït  anteriorment per Plató noümen (del grec ‘noúmenon’) per referir-se a un objecte no fenomènic, és a dir, que no pertany a una intuïció material, sinó a una intuïció sensible i intangible forma en el seu “idealisme transcendental”.  Aleshores, Kant separava la idea de la forma en el seu “idealisme transcendental”. Així, allò que no podria explicar-se d’una obra, seria allò que ens aproximaria una mica més a la profunditat de l’autenticitat humana i de l'existència.

Com diria l'autor -opinador d'aquest quart número- i poeta Ilia Galan: "un poema completament explicat resultaria no solament enormement avorrit, sinó que en absolut explicaria allò què és en realitat".

Potser Kant s'equivocava en el com -quan exposava que la cosa en si, fora de la seva relació amb la nostra manera d’intuir-la o percebre-la, no és objecte dels nostres sentits, ni per tant del nostre coneixement- però no en el fet en si mateix: l'existència d'aquest 'noümen' sensible. Així, aquesta transcendència podria esdevenir de manera natural en la concepció d’una Obra (en majúscules), moment en què essència, coneixement i forma esdevindrien un tot disposat a ésser contemplat per altri.

 

 


TARDOR  2022